Skylab i la ingravidesa

Amb l’Apolo 17 el projecte d’anar a la Lluna es va tancar amb resultat satisfactoris. Però per motius econòmics i per falta d’interès de la gent es va suspendre totes les missions cap a ella. En aquest moment es tenia coets Saturn V (coets lunars), per el qual es van buscar noves aplicacions. La tercera secció d’aquest coet es va convertir en un laboratori espacial. L’autoritat espacial americana tenia llavors  una estació espacial on podia investigar sobre el comportament en la ingravidesa.

Primers problemes

El 14 de maig del 1973 es va llençar el Skylab impulsat per el coet Saturn V,des del Kennedy Space Center amb un laboratori espacial reformat instal·lat al morro. La primera missió es va realitzar sense tripulació, però es va rascar l’escut que havia de protegir l’estació dels petits meteorits i amb això també es va destruir la part de l’equip solar que havia d’alimentar d’energia a l’estació.

En el Skylab s’havia d’aconseguir una temperatura uniforme per mitjà d’un equip climatitzador, però que no funcionava degut als danys en l’estació solar. Per això la temperatura del interior del Skylab va seguir disminuint de manera progressiva. La primera i segona tripulació van tenir que resoldre aquest problema, cosa que van fer al llarg d’una sèrie de treballs a l’exterior, instal·lant nous equips solars per garantitzar el subministrament d’energia.

Feines i experiments

Les feines eren:

• Cultiu de cristalls
• Producció de vidre i metalls a la ingravidesa
• Proves mèdiques en la ingravidesa

Una de les feines importants dels astronautes va ser la documentació gràfica de la Terra i el Sol. Un telescopi solar espacial va ser col·locat a l’interior de l’estació i havia de ser vigilat permanentment. Així al llarg de les missions s’obtenia gran quantitat d’imatges científiques molt valuoses i interessants.

La primera missió tripulada va durar 28 dies i les següents de 59 i 84 dies. Després d’uns dies d’ingravidesa, la massa muscular es debilita, per això el astronautes tenien que fer diàriament esforços de llarga duració (un entrenament muscular intensiu). Skylab tenia màquines de pedals i una màquina estàtica.

Dades tècniques

• Longitud total: 36,1m

• Pes: 13,381 tones

• Volum de treball. 331,5 metres cúbics

• Longitud de la superfície de les cèl·lules solars: 30m

Viure en la ingravidesa

El tercer tanc de combustible d’un coet Saturn V va ser un gran espai de treball, utilizant-se com a taller, sala d’oci, dormitori i bany.

Durant les feines de neteja corporal havia de tenir en compte que l’aigua es quedes on havia d’estar, ja que podia fer malbé les màquines. Per això els astronautes van optar per netejar-se amb una tovalla humida. Qui es volia dutxar havia de posar-se dins un tub tancat i després s’aspirava.

I el vàter funcionava també per una instal·lació d’aspiració d’aire.

Les missions següents:

Skylab2

La missió de 28 dies va tenir lloc del 5 de maig al 22 de juny del 1973. El comandant Charles Conrad, el pilot Paul Weitz i el científic Josep Kervin van fer les reparacions més importants. En el 404 vols orbitals, van fer 392 experiments.

Skylab 3

Alan Bean (comandant), Jack Lousma (pilot), i Owen Garriott (científic) van passar des del 28 de juny al 5 de setembre del 1973, un total de 59 dies a l’espai exterior. Després de fer les primeres reparacions es van poder concentrar a fotografiar el Sol i la Terra.

Skylab 4

Del 16 de novembre de 1973 al 8 de febrer de 1974 va ser la l’ultima tripulació. El comandant Gerard Carr, el pilot William Pogue  i el científic Dr. Edward Gidson van estar 84 dies a l’espai. La missió principal era fotografiar el cometa Kohoutek. El 17 de juliol de 1979 es va fer que la estació espacial baixés de forma controlada en aigües de l’oceà Índic. Algunes parts de la Skylab es troben al oest d’Austràlia, on actualment són accessibles per al públic en una exposició. Per llençar-les aquí la NASA va haver de pagar una multa de US$400, ja que rea un territori públic.

La seva rèplica es pot visitar en el Museu Aeroespacial de Washington, DC.

SOHO

Que és?

El SOHO o (Solar and Heliosferic Observatory) es una sonda espacial posada en orbita el 2 de desembre de 1995 per estudiar el Sol, que va començar les seves operacions científiques el maig del 1996. És un projecte conjunt de la ESA i la NASA. Originalment era un projecte d’una duració de 2 anys, però actualment contiua en funcionament més de deu anys després. Està situat en el punt L1, punt en que la força de la gravetat de la Terra contraresta a la del Sol, i per tant la sonda queda en equilibri. En realitat el SOHO només orbita al voltant del punt L1 cada 11 mesos. La informació enviada per SOHO s’utilitzen per predir les flamerades solars, fets que poden resultar fatals pels satelits. El 2003 va sorgir un fallo en un dels motors del satelit necessari per reorientar l’antena cap a la Terra per a transmetre els dats. Aquest problema causava unes dos i tres setmanes de bloqueig de informavió cada tres mesos.

Instruments 

El satelit porta amb ell 12 instruments principals:

1. Oscilador global de baixes frecuencies (GOLF): medeix les variacions de la velocitat del disc solar per explorarne el nucli.
2. Variabilitat de la radiació solar (VIRGO): calcula les oscilacions de radiació  en tot el disc solar.
3. “Michelson Doppler Imager” (MDI): medeix el camp de velocitat i magnetic de la fotosfera, capa exterior del Sol, i els camps magnetics que componen la forma de la corona.
4. Mesurador de els raigos UV (SUMER): medeix el plasma, temoperatura i densitat de la corona.
5. Espectometre de la corona (CDS): mateixa funció que el SUMER.
6. Telescopi dels reijos UV (EIT): calcula la estructura i activitat de la zona baixa de la corona.
7. Espectometre dels raijos UV: (UVCS): medix les densitats i temperatures de la corona.
8. Anomalies del vent solar (SWAN): fent servir un telescopi sensible a la longitud de ona caracteristica d el’hidrogen per medir el fluxe màssic del vent solar, fer un mapa de la densitat de la heliosfera i observar les corrents de vent solar.
9. Analisi de isotops (CELIAS): composició iònica del vent solar.
10. Analitzador de les particules energetiques (COSTEP): composicio iònica i electronica del vent solar.
11. Analitza de particules (ERNE): composició ionica i electronica del vent.

Les dadesobtingudes pel SOHO es poden obtenir facilment a internet. Cal destacar que gracies a aquest nombre elevat de instruments, el SOHO ha pogut descobrir la mitat del total de comete descoberts fins ara.

Com la van salvar?

El primer pas va ser restaure la conexió directa perduda amb el SOHO el 24 de Juny. Per fer-ho van utiltzar telescopis de 305 metres de diàmetre per enviar una señal cap el satelit. Un disc de 70 metres va fer de receptor , localitznd l’eco de la sonda i seguint el seu recorregut durant més d’una hora. La sonda es va trobar a més de 1,5 millons de Km de la Terra, tot i que s’està frenant en la seva rotació a raó de una revolució per minut. Actualmentla NASA esta seguint el SOHO per satelit i radar per poder tenir una idea dels futurs moviments, que ajudarien en un futur a salvar-la. També els inginiers estan fent esforços per poder reestablir la conexió per radió amb ella.  Ara mateix la NASA concentra els seus esforços en tres errors que podrien ser els causants de la perdua de comunicació amb el SOHO:

• El primer error va ser enviar una secuencia d’ordres que van provocar la posada en marxa d’un giroscopi d’estat d’emergencia.
• La segona una mala lectura de dades de dos dels tres giroscopis.
• L’ultim error va ser decidir enviar unes ordres que la sonda va traduir a una lectura de telemetria incorrect.

Els ingenies de la NASA i la ESA creuen que el problema principal és que els panells del SOHO estan perpendiculars al Sol i per aquest motiu no reben energia solar per poder posar en marxa totes les funcions.

Olympus: un cas molt semblant.

La sonda Olympus de la ESA va ser recuperada el 1991 sota condicions molt semblants a les de la SOHO, el maig del 91. La sonda va patir unes anomalies en la altitud, que va donar una conseguent erdua d’energia. A més a més la falta de temperatura va fer que el combustible es congeles i la sonda no es pogues desplaçar.

Els ingeniers van preparar un pla de recuperació basantse en el descongelament del combustible.L’Olympus va ser recuperat 4 setmanes més tard, amb un descongelament progresiu del combustible. Va patir forces danys a causa de les baixes temperatures.

S’acaba la missió de reparació al HUBBLE

WASHINGTON, ESTATS UNITS.- El telescopi Hubble, amb nous “ulls” i bateries recarregades, va quedar avui en òrbita llest per a seguir sorprenent al món amb imatges de l’Univers, mentre el transbordador Atlantis va iniciar la tornada a la Terra. L’agència espacial nord-americana NASA va informar avui que en la culminació d’una missió de 220 milions de dòlars, l’astronauta Megan McArthur va retirar el telescopi del celler del transbordador Atlantis i ho va situar en òrbita a 563 quilòmetres de la Terra a les 12.57 GMT. Poc després, el comandant del Atlantis, Scott Altman, va encendre breument els motors de la nau i va començar a allunyar-la del Hubble, en descens gradual fins a una òrbita a uns 360 quilòmetres de la Terra, en preparació per a la tornada, el divendres, al Centre Espacial Kennedy, en el sud de Florida. El Hubble, que pesa 13 tones i va ser posat en òrbita fa 19 anys, ha completat ja més de 97mil viatges entorn del planeta i ha donat a la humanitat vistes sorprenents de les profunditats de l’Univers. En el novè dia de la cinquena i última missió d’un transbordador en el Hubble, Altman va maniobrar la nau cap a l’orientació correcta, després d’això es va donar l’ordre d’obertura de les portes del telescopi i aquest va rebre la llum de les estrelles. Després McArthur va utilitzar el braç robótico del transbordador per a treure el telescopi del celler de la nau i hissar-lo, abans de soltar-lo, quan el Atlantis es desplaçava a 27 mil quilòmetres per hora sobre l’Atlàntic i cap a la costa d’Àfrica. El telescopi havia estat alçat en el celler del Atlantis durant diversos dies, mentre els astronautes canviaven bateries, netejaven mecanismes, i instal·laven artefactes que milloraran la capacitat d’observació còsmica. El Atlantis va fer la cinquena missió del transbordador per a treballs en el Hubble, que ha estat, així mateix, l’última d’aquest tipus. L’agència espacial nord-americana NASA retirarà de servei l’any pròxim la seva flota de transbordadors inaugurada en 1981, i la història dels quals, a més de molts èxits, inclou també dues naus destruïdes i catorze astronautes morts. El Atlantis va partir des del Centre Espacial Kennedy, en el sud de la Florida, el 11 de maig, i la seva nau germana, el Endeavor, va estar en una rampa de llançament llesta per a una missió de salvament si el Atlantis hagués presentat alguna emergència. Per a realitzar els treballs en el Hubble, el Atlantis orbitó molt per sobre de la franja en la qual roman l’Estació Espacial Internacional (EEI), i si s’hagués presentat una emergència en el transbordador, els astronautes havien d’esperar el socors del Endeavour. Entre els nous instruments del “ull en l’espai”, el Hubble conta ara amb un espectrògraf dels orígens còsmics que observarà la llum emesa per quásares extremadament allunyats de la Terra per a veure com canvia a mesura que travessa els gasos entre galàxies distants. Això permetrà que els científics sàpiguen de què estan composts aquests gasos, com han canviat al llarg dels temps, i en quina forma afecten a les galàxies. Per la seva banda, una nova càmera agregada al Hubble permetrà la presa d’imatges de gran escala i extremadament clares i detallades dintre d’una gamma molt àmplia de colors. En freqüències d’ona ultraviolada i infraroja aquesta càmera representa una millorança enorme de les capacitats, comparada amb totes les altres càmeres que han operat anteriorment des del Hubble. “Aquesta missió ha estat tremendament interessant”, va dir el comandant del Atlantis, Scott Altman després que el dilluns es van completar les labors que van incloure la col·locació de nous instruments en l’observatori espacial.

Programa Pioneer: Pioneer 10

Programa Pioneer

És un conjunt de missions espacials no tripulaes del Estat Units, dissenyades per l’exploració planetària. Les més famoses i meritoses van ser les Pioneer 10 i Pioneer 11, que van explorar els planetes sistema solar exterior i el conjunt de sondes Pioneer Venus, que van explorar el planeta Venus.

 Primeres missions Pioneer

Van ser iniciades al 1958 abans de formar-se la NASA i van intentar aconseguir la velocitat d’escapament terrestre i demostrar la possibilitat d’estudiar la Lluna. La llista completa de les primeres missions és:

• Pioneer 0: orbitador lunar, destruït en el lla nçament a l’agost del 1958.
• Pioneer 1: orbitador lunar que no va arribar a la Lluna a causa d’un error de llançament a l’octubre del 1958.
• Pioneer 3: no va arribar a la Lluna a causa d’un error de llançament, desembre del 1958.
• Pioneer 4: va sobrevolar la Lluna i va aconseguir la velocitat d’escapament terrestre, març del 1959.
• Pioneer P-1: sonda perduda, setembre del 1959.
• Pioneer P-3: sonda lunar perduda en el llançament, desembre del 1959.
• Pioneer 5: sonda interplanetària entre la Terra i Venus, març del 1960.
• Pioneer P-30: sonda lunar que no va aconseguir entrar en l’òrbita lunar, setembre del 1960
• Pioneer P-31: sonda lunar perduda per un error de la tapa superior, desembre del 1960.

 

Les segones missions Pioneer

Cinc anys després de les primeres sondes Able, l’Alam Research Center de la NASA va recuperar el nom Pioneer per una nova sèrie de missions,

per estudiar el sistema solar exterior. Posteriorment es van dissenyar dues noves sondes per l’exploració dels planetes exteriors; van ser les primeres missions més enllà de Mart, tot i que els seus resultats científics va ser superats aviat per les sondes del programa Voyager. El conjunt de les missions és:

• Pioneer 6, 7, 8: Sondes interplanetàries a la òrbita solar.

1. Pioneer 6: llançada el desembre del 1965.
2. Pioneer 7: llançada l’agost del 1966.
3. Pioneer 8: llançada el desembre del 1967.
4. Pioneer 9: llançada el novembre de 1968.
5. Pioneer E: perduda en el llançament a l’agost del 1969.

• Missions al sistema solar exterior:

1. Pioneer 10: va sobrevolar Júpiter, llançada el març del 1972.
2. Pioneer 11: va sobrevolar Júpiter i Saturn, llançada l’abril de 1973.
3. Pioneer H: Idèntica a les anteriors però no e va arribar a llançar.

• Pioneer Venus: Conjunt de sondes (orbitador i multisonda) llançades al maig i l’agost del 1978 i da vegades són anomenades Pioneer 12 i Pioneer 13.

 

Pioneer 10

La sonda Pioneer 10 és una nau llançada en el Cabo Cañeveral, al març de   l’any 1972. Pioneer 10 va ser construït per TRW SA, de Redonda Beasch, a Califòrnia i va ser llençat en un coet de tres etapes anomenades “Atlas Centaur”. Va arribar a una velocitat de 32.400 milles per hora per poder sortir de la Terra, on va anar a Júpiter, fent-lo l’objecte més ràpid. Aquesta velocitat era tant ràpida que va creuar l’òrbita de la Lluna en 11 hores i va creuar l’òrbita de Mart que està a 50 milions de milles de la Terra en 12 setmanes

Els objectius principals d’aquesta nau eren:

• Principalment explorar els planetes gegants com Júpiter i Saturn.
• Trobar vida, és a dir, vida intel·ligent. Cal dir que va ser el primer intent en serio. I posteriorment van venir altres com el Pioneer 11 i el Voyager.

Unes de les seves parts principals del Pioneer era la seva placa dissenyada per Carl Sagan. Aquesta placa explica la situació de la Terra, la data en que la nau va ser construïda i un dibuix d’un home i una dona. Estava feta d’or ja que és un element que permet la mínima corrosió respecte els altres elements. Així la futura civilització que es trobi la sonda podrà saber alguna cosa més sobre els humans, però l’inconvenient d’aquesta placa és que si una civilització molt avançada la veu pot venir a matar-nos ja que la placa diu tota la informació per trobar-nos. El 2 de març de 1972 es va fer el primer intent de comunicació amb civilitzacions extraterrestres, que va ser el primer pas pel que ara és l’ infructuós  program a SETI.

Pioneer va passar per Júpiter al 3 de desembre de l’any 1973 i va proporcionar les millors imatges fins al moment de l’atmosfera del planeta i va permetre obtenir informació de la temperatura de l’atmosfera i de l’altura dels núvols. També va estudiar els cinturons de radiació del planeta, el seu fort camp magnètic i la seva intensitat, les partícules energètiques del sol (vent solar) i els rajos còsmics que entren a la nostra galàxia.

La sonda Pioneer juntament amb la sonda Voyager són els objectes construïts per l’home més llunyans de la Terra. Pioneer 10 va ser el primer objecte humà en sobrevolar els confins del sistema solar i també va ser la primera nau que va passar per el cinturó d’asteroides, que es mou a 45.000 milles per hora i  la matèria d’aquest té la mida de partícules de pols o fins i tot la mida d’Alaska.

La sonda està a 10.000 milions de quilòmetres de la Terra o 70 cops la distància entre el Sol i la Terra i tarda en transmetre unes vint hores.La missió Pioneer 10 va ser finalitzada oficialment el 1997 per la NASA després de 25 anys recorrent l’Univers.

 

La nau espacial “Pioneer 10” envia l’ultima senyal

Després de 30 anys la nau espacial “Pioneer 10” ha enviat la seva última senyal a la Terra, ja que els enginyers de la NASA van informar que el generador de radioisòtops de la nau ha perdut potència per l’esgotament del combustible i no té capacitat per enviar noves transmissions a la Terra. La senyal de Pioneer va ser molt dèbil i es va rebre el 22 de gener del 2003. L’últim cop que el Pioneer 10 va enviar telemetria va ser el 27 d’abril del 2002.

Després que passés a prop de Mart, Pioneer ha anat per llocs on ningun objecte construït per la humanitat havia anat mai.

  En aquest video es pot veure com s’enlaira el Pioneer 4.

Johann Elert Bode

Johann Elert

 

Bode

 

 

Johann Elert Bode, es un astrònom alemany. A estat un gran observador, en la seva carrera va averi molta polèmica per causa del seus descobriments, va descobrir el que ara es coneix amb el nom de Llei de Titius-Bode.

Va ser considerat el més gran astrònom del seu país, va arribar a ser membre de l’academia de ciències de Berlín i va ser director de l’observatori astronòmic de la capital alemanya.

Johann Bode es distingeix per haver copilat i publicat la primera efemèrides en idioma alemany titulada, Astronomisches Jahrbuch oder Ephemeris. I tambè va descobrir i va catalogar objectes d’espai profund, com nebuloses i cúmuls globulars.

Va descobrir les galàxies M81 i M82 en 1774 i M54 a l’any següent.

Va recomanar el nom de Urà al planeta descobert per Willian Herschel al que aquell havia batejat amb l’estrany nom de “Jordi”.

Les polèmiques van començar quan molt jove, aquests astronom va començar a catalogar els objectes d’espai profund i va publicar un catàleg de 20 d’ells que deia haver descobert entre 1774 i 1775, molt haviat es va comprovar que 17 ja havien estat catalogats per altres astrònoms.

La colisió de dos satèl·lits en òrbita posa en alerta a la comunitat espacial

El passat dia 10 de febrer , dos satèl·lits artificials van xocar en una òrbita, creant un núvol de brossa espacial que podria posar en perill altres satèl·lits i misions tripulades.

Com la de la reparació del telescopi espacial Hubble. És tracta del primer accident especial entre dos satelits. L’ impacte va passar a 776 km d’altura sobre Sibèria.

Segons les dades de l’US Strategic Command, a dia d’avui s’han catalogat més de 400 fragments diferents. Trosos de satèl·lit Kosmos s’han dispersat més que els del Iridium, que van des dels 250 km als 1700 km. Mentres que els de l’Iridium van des dels 520 als 1100 km.

La col·lisió

El xoc entre els satèl·lits Iridium 33 i Kosmos 2251 és, a més d’una gran carambola orbital, un assumpte molt greu. A l’haver tingut lloc en una òrbita alta (790 km), això implica que els fragments no reentrarán en l’atmosfera terrestre immediatament, sinó que podrien romandre anys en l’espai amenaçant a milers de satèl·lits en òrbita baixa, l’Estació Espacial Internacional inclosa. A més, ja que es tractava de satèl·lits amb òrbites polars, les trajectòries dels trossos poden interceptar potencialment un major nombre d’òrbites d’altres satèl·lits. El Iridium estava en actiu i tenia una massa de 690 kg, mentre que el Kosmos 2251 (Strelá 2M), fora de servei, pesava 900 kg. La velocitat relativa de la col·lisió va anar de 11 km/s.

Qui va cometre l’error?

Ja que el xoc es va produir entre un satèl·lit actiu (Iridium 33) i un mort (el Kosmos), al principi tot apuntava que els controladors de la xarxa Iridium havien comès una greu falta al no reaccionar apropiadament.Segons Iridium, SOCRATES oferia nombroses alertes per a aquest mateix dia i l’acostament entre el Iridium i el Kosmos ni tan sols era una de les més importants.

Davant aquesta perspectiva, qui és el culpable? El problema de fons és doble. D’una banda, no existeix una base de dades de tots els objectes en òrbita en temps real, així que certament totes les prediccions de col·lisions tenen un marge d’error considerable, SOCRATES inclòs. El segon punt a tenir en compte és que els militars nord-americans, que són els quals disposen de les millors dades d’objectes orbitales a través del Space Surveillance System (SSN), no fan públics tots les seves dades. Per què? Doncs per a evitar així que els enemics dels EE UU puguin conèixer les limitacions del sistema i les òrbites exactes dels satèl·lits espies nord-americans. Les dades del SOCRATES i altres sistemes similars no estan per tant degudament actualitzats, el que impedeix que puguin ser usats per a evitar col·lisions en el futur.

Va Poder prevenir-se?

 Això ens duu a preguntar-nos si els militars nord-americans podrien haver previst el xoc al contar amb informació de primera mà. La resposta no està clara, però tot sembla indicar que és afirmativa. No obstant això, ja que no existeix cap organisme oficial internacional de control d’objectes orbitales, el STRATCOM no té cap obligació d’avisar sobre cap col·lisió.

Com en alguns accidents d’aviació, aquest xoc podria haver-se evitat, però sembla complicat identificar a un culpable. Està clar que no podem culpar directament a Iridium, però no per això la seva conducta resulta menys reprotxable. L’honest per la seva banda hagués estat reconèixer que no podien, ni podran en el futur, preveure un accident similar sense col·laboració amb el STRATCOM o amb altres governs, i no dedicar-se a repartir acusacions a tort i a dret.

Repartiment de responsabilitats

 Resulta graciós que tants analistes, a més de Iridium, s’hagin llançat a criticar a Rússia per haver abandonat el satèl·lit Kosmos en òrbita baixa quan això és una pràctica que desgraciadament és comuna a totes les potències espacials. També crida l’atenció que al principi s’hagi comentat que Rússia no va registrar degudament el satèl·lit segons l’acord de 1976, la qual cosa és cert. Però no va ser el Strelá 2M el satèl·lit que els russos van oblidar registrar, sinó…el Iridium!, ja que aquest va ser llançat per Rússia en 1997. Curiós que aquests mateixos analistes, tan crítics quan es tracta de Rússia, no pestañeen si més no davant l’actitud del Pentàgon respecte al satèl·lit militar DSP-23, una veritable amenaça per a altres aparells en l’òrbita geoestacionaria. I quant al respecte de tractats, els EE UU no tenen molta legitimitat per a acusar a Rússia de l’incompliment d’un acord menor quan ells es van retirar unilateralment -eufemisme per a violació- del tractat ABM de 1972, un fet de gravísimas conseqüències per a l’estabilitat internacional.

En fi, que el fàcil, com sempre, és assenyalar a un altre com el culpable, però més difícil és trobar solucions. És molt probable que aquest incident obri el debat sobre la necessitat de crear un control internacional d’objectes en òrbita.

El problema és que els radars emprats per a controlar satèl·lits són els mateixos que s’usen per a vigilar el llançament de míssils balístics. Amb els EEUU obstinats des de fa anys a desplegar un escut antimíssils destinat a reduir l’eficàcia de les forces estratègiques xineses i russes, està clar que la instal·lació de més radars serà un assumpte polèmic. A curt termini, l’ideal seria que el STRATCOM fes públics tots les seves dades dels objectes orbitales en temps real, salvo potser aquells pertanyents a satèl·lits militars, de forma semblant a com es comparteix el senyal del sistema GPS. Más a llarg termini es podria crear una base de dades internacional sempre que altres països se sumessin a ella, alguna cosa molt complicat de portar a terme, però essencial per a intentar evitar futures col·lisions.

Phoenix

Què és?

Phoenix o Phoenix Mars Lander es una sonda creada per la NASA llençada el 4 d’agost del 2007, en un cohet Delta 7925, a la base espacial Cabo Cañaveral amb destinació cap al  planeta Mart.  La seva arribada és va produir el 25 de maig de l’any seguent després d’haver corregity el rumb el 10 de maigi. La missió va ser allergada fins el 10 de novembre d’aquest mateix any. El programa és un esforç conjunt entre universitats de EEUU, Canadà, Suissa, Dinamarca i Alemanyaa. L’objectiu era arribar al Pol Nord marcia, desplegar el seu braç robotic i fer prospeccions per examinar el terra.  El 1999 la sonda Mars Polar ho va intentar, però la missió va ser fallida ja que es va estavellar durant l’aterratge. D’aqui li ve el nom, d’aquella au mitologica que ressurgia de les seves propies cendres. Va ser la primera del programa en no utilitzar bosses d’aire i utilitzar petits cohets com las sondes Viking. Tot això ha costat el modic peru de 37 milions de dolars.

Objectius de la misió

Va aterrissar en un lloca anomenat Green Valley, allà tenia que completar diverses missións:

• Determinar si hi ha o hi havia vida a Mart
• Caracteritzar el clima de Mart
• Estudia la seva geologia
• Efectuar estudis de la història geologica de l’aigua

Aquestes missions tindrien que haver durat 90 dies marcians, però amb el descobriment de gel, es va decidir allergar la missió cinc setmanes més, fins al 10 de novembre de 2008.

Instruments

1. Braç robotic (RA): excava les rases per extreure mestres del subsòl i depositarles en els instruments d’analisí TEGA i MECA. Fa 2,35 metres i pot excavar rases de mig metre. La capa de gel estava a 4 centimetres. Va ser probata Death Valley, ja que s’esperava que la duresa d’aquella zona fos la similar a la resta de llocs.
2.  Càmera del braç robotic (RAC): la càmera es troba just darrera la pala d’exploració. Serveix per obtenir imatges del terra, i per poder obtenir imatges de l’interior de les rases.
3. Camera del descens (MARDI): Va treuree les imatges del descens
4. Estació meteorològica (MET) : va registrar el clima de Mart en la zona de descens. Medeix la pressió, la temperatura, utilitzant termometres electrics. Disposa d’un laser que determina la composició i localització de les partícules de pols en la atmòsfera.
5. Camerà de la superficie (SSI): camera panoràmica d’alta resolució, situada al final d’un mastil de uns 2 metres . Va servir per estudiar algunes propietats de l’atmosfera, la opacitat, la quantitat de vapor d’aigua.
6. Analitzador de conductivitat (MECA): va estudiar diverses mostres del sòl marcia dissolent-lo en aigua, per determinar la seva acidesa o alcalinitat, l’oxigen, el CO2… Disposa d’uns microscopis òptics de gran reducció.
7. Analitzador de gas i temperatura (TEGA): analitza mostres de terra calentades fins a ser volatilitzades en gas. Consta de 8 petits forns d’un sol ús, capaços de determinar amb gran preccissió la composició quimica del sòl.

Resultats

Ja s’habia detectat sobre l’espai, però aràes podra comprobar sobre el terreny: els pols de Mart són rics en gel subterrani.

En un cop d’ull, el pol nord marcia presenta un aspecte tan sec i roig com el que estem acostumats a veurel. Pero les aparences enganyen: els experts han observat que la superficie àrtica esta tota ratllada.

Aquestes ratlles, es deuen molt probablament als moviments de expansió i contracció de les placas de gel que hi ha sota el subsol, a les que el Phoenix va poder accedir i demostrar. La missió pretenia aclarar espectes fonamentals del passat hidric de Mart i determinar la existencia de compostos organics, i així o va fer.

Final de la missió

El 29 d’octubre de 2008, es va perdre la comunicació amb la sonda per ser recuperasa el dia seguent amb la ajuda d’una sonda orbital. La sonda va entrar en un període de hibernació a causa de la disminució de la llum solar mentre avançava l’hivern marcia. La sonda va ser reactivada però la poca energia solar va obligar a desconectar la majoria de calentadors necessaris per la funció dels sistemes mecànics i electrònics. Actualment es pot contectar amb la sonda, però només durant poc de temps i a la matinada.

Ariesgada, la missió del “Atlantis” ?

CAP CAÑAVERAL.- El transbordador espacial ?Atlantis? va desenganxar amb set tripulants en una arriscada missió de reparació i modernització del telescopi espacial Hubble, per a perllongar la seva vida útil almenys fins a 2014. El ?Atlantis? es va elevar com estava previst a les 14:01 hores locals (13.01 de Mèxic) del Centre Espacial ?Kennedy? de Cap Cañaveral, en el Sud de Florida. La missió al Hubble és arriscada perquè el telescopi es troba en una òrbita on existeix la possibilitat que algun meteorit o deixalla espacial impacti al Atlantis. Per això altre transbordador, el ?Endeavour?, es troba en la plataforma B de llançament, llest per a desenganxar en cas d’alguna emergència. L’enlairament del ?Atlantis? marca el començament d’una missió de 11 dies que inclou més de 31 hores de caminatas espacials durant cinc dies en el Hubble. (Agències)

Atlantis parteix avui, després d’anys de demora, en perillosa missió cap al Hubble

WASHINGTON.- El transbordador Atlantis i els seus set tripulants tenen previst partir avui rumb al Hubble, en una missió no eximeix de perills, dirigida a millorar el funcionament d’aquest important telescopi. Les previsions meteorològiques de la NASA són favorables al llançament, mancant unes hores per a la partida del Atlantis, que està prevista a les 18,01 hores GMT d’avui des del Centre Espacial Kennedy, en el sud de Florida. La missió tindrà una durada de 11 dies, en els quals els astronautes tenen previst dotar al Hubble, en cinc ‘caminatas espacials’, de noves bateries, giroscopios, i càmeres, entre altre equipament. El telescopi espacial Hubble va ser col·locat en òrbita a 730 quilòmetres de la Terra el 27 d’abril de 1990 en una missió del transbordador Discovery, i des de llavors ha orbitado el planeta més de 97.000 vegades i ha brindat a més de 4.000 astrònoms imatges d’estrelles i galàxies distants, que són invisibles des d’endins de l’atmosfera terrestre. Però en els últims set anys, la NASA ha deixat al Hubble desatès, en part per la catàstrofe del Columbia en el 2003. La missió que havia prevista per a un any després, en el 2004, va ser cancel·lada. La missions de millora del Hubble són molt diferents de les quals els transbordadors espacials fan en la construcció de l’Estació Espacial Internacional (EEI). A diferència dels acoblaments amb la EEI -un projecte de 100.000 milions de dòlars en el qual participen 16 nacions-, els astronautes del Atlantis no estaran adossats a cap base d’operacions, sinó que transbordador serà el seu únic refugi en cas de problemes. Això significa que, si el Atlantis sofreix un problema durant el llançament o quan estiguin realitzant la seva missió en el Hubble, no podran refugiar-se en l’Estació Espacial. Si es queda encallat en el Hubble, els astronautes podrien refugiar-se en el transbordador durant 25 dies, abans de quedar-se sense aire. A més, existeix una possibilitat entre 229, una proporció molt alta per a aquest tipus de viatges, que una peça d’escombraries espacials o un micrometeorito provoqui una catàstrofe en el Atlantis. El Hubble orbita a solo 350 milles de distància de la zona on circula les escombraries espacials, pel que s’ha recomanat als astronautes que redueixin la seva altura quan deixin de treballar en el Hubble. Per totes aquestes circumstàncies, la NASA ha preparat un pla de rescat en cas que ocorri el pitjor. Durant els 11 dies d’aquesta missió, el transbordador Endeavour romandrà en la rampa del Centre Espacial Kennedy, llest per a un llançament si ocorregués una emergència que requereixi la recuperació dels tripulants del Atlantis. AL terme de la missió en el Hubble, i quan es preparin per a la tornada a la Terra, els tripulants del Atlantis haurien de fer una inspecció curosa de les cobertes tèrmiques en la panza de la seva nau, usant les càmeres muntades en el braç robótico del transbordador. Mentre el Atlantis romangui al costat del Hubble, els astronautes, muntats en l’extrem del braç robótico de la nau, instal·laran dos instruments nous, repararan dos que no funcionen i faran els reemplaçaments de components que mantindran el telescopi en operacions almenys fins a 2014. La missió la comanda el capità retirat de la Marina de Guerra d’Estats Units, Scott Altman, qui té en el seu haver ja tres missions de transbordador; i li acompanyen el pilot Gregory Johnson, i els especialistes de missió Michael Good, John Grunsfeld, Andrew Feustel, Megan McArthur i Mike Massimino. Entre els grans descobriments fets mitjançant el Hubble es conten la determinació de l’edat de l’univers -13.700 milions d’anys-, la determinació que virtualment totes les galàxies majors tenen forats negres en el seu centre, i la dada que el procés de formació de planetes és relativament comú. El Hubble també va permetre detectar per primera vegada la presència de molècules orgàniques en l’atmosfera d’un planeta que orbita altra estrella que no és el Sol, i determinar que la velocitat d’expansió de l’Univers s’accelera, impulsada per una força desconeguda que compon més del 75 per cent de l’Univers.

Astronautes comencen els exàmens finals per a volar a l’Estació Espacial

MOSCOU, RÚSSIA.- Les tripulacions principal i suplent de la pròxima expedició a l’Estació Espacial Internacional (EEI) van començar avui en el Centre d’Ensinistrament de Cosmonautas, als afores de Moscou, els exàmens de dos dies que determinaran si estan capacitats per a volar a l’espai. La tripulació principal, integrada pel cosmonauta rus Román Romanenko, el seu col·lega canadenc Robert Thirsk i l’astronauta de l’Agència Espacial Europea (AQUESTA) Frank de Winne realitzen el seu examen en el simulador terrestre del segment rus de la EEI. El belga De Winne es convertirà en el primer comandant europeu de la primera tripulació que passarà a estar integrada per sis membres. “Encapçalar una tripulació internacional de sis persones és una gran responsabilitat, però creo que no haurà cap problema, tampoc psicològic. Ens entenem molt bé i estem llests per a treballar”, va declarar l’astronauta, citat per l’agència oficial RIA-Nóvosti. Per la seva banda, Romanenko, enginyer de bord de la qual serà la missió nombre 20 de la EEI i pilot de la Soyuz que viatjarà rumb a la plataforma orbital, va recordar que la tripulació no només complirà les tasques que els encomanin des de la Terra, sinó que viurà com la resta de la gent, però en el cosmos. “Celebrarem totes les festivitats com ho fa la gent en la Terra. En el nostre equip tots toquen la guitarra i canten”, va dir. Mentre, el grup suplent, integrat pel rus Dmitri Kondratiev, el seu col·lega de la NASA Chris Hadfield i l’astronauta holandès André Kuipers realitzen la seva prova en el simulador de la nau pilotada Soyuz TMA. “La Soyuz és una nau molt bona. Evidentment hi ha una gran diferència entre preparar-se en un transbordador i en la Soyuz, però el cosmos és un sol i les nostres tasques, comunes, pel que les podem complir”, va assenyalar Hadfield, que a la tardor volarà per primera vegada en un aparell rus. El dimecres, ambdues tripulacions intercanviaran els seus llocs d’examen i un dia més tard, la comissió donarà el seu veredicte i anunciarà la composició final de la missió nombre 20 de la EEI. Actualment, en la plataforma orbital es troba l’expedició nombre 19, integrada pel rus Guennadi Padalka, el nord-americà Michael Barrat i el japonès Koichi Wakata. Aquest mateix mes la tripulació s’àmplia dels actuals tres a sis membres, quan s’incorporin els integrants de la nova missió nombre 20, que per tant estarà formada per dos russos, un nord-americà, un canadenc, un japonès i un belga. El llançament de la Soyuz TMA-15 està previst per al 27 de maig a les 10.35 GMT des del cosmódromo de Baikonur, en Kazajistán.